Biografia | |
---|---|
Naixement | (it) Benedetto Odescalchi 19 maig 1611 Como (Itàlia) |
Mort | 12 agost 1689 (78 anys) Roma |
Sepultura | Basílica de Sant Pere (Vaticà) |
240è Papa | |
21 setembre 1676 – 12 agost 1689 ← Climent X – Alexandre VIII → | |
Camarlenc del Col·legi Cardenalici | |
1660 – 1661 ← Federico Sforza – Camillo Astalli → | |
Bisbe diocesà | |
4 abril 1650 – 6 març 1656 ← Antonio Tornielli – Giulio Maria Odescalchi → Diòcesi: bisbat de Novara | |
Dades personals | |
Religió | Catolicisme |
Formació | Universitat La Sapienza |
Activitat | |
Camp de treball | Església, cristianisme i papacy (en) |
Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
Ocupació | bisbe catòlic (1651–), sacerdot catòlic |
Orde religiós | Servents de Maria |
Consagració | 30 de gener de 1651 per Francesco Maria Macchiavelli |
Proclamació cardenalícia | 6 de març de 1645 per Innocenci X |
Papa i confessor | |
| |
Pelegrinatge | Roma |
Festivitat | 12 d'agost |
Participà en | |
2 agost 1676 | conclave de 1676 |
20 desembre 1669 | conclave de 1669–70 |
2 juny 1667 | conclave de 1667 |
19 gener 1655 | conclave de 1655 |
Altres | |
Títol | cap valor |
Família | Odescalchi |
Cònjuge | cap valor |
Pares | Livi i Paola Castelli Giovanelli |
Germans | Giulio Maria Odescalchi |
Avarus non implebitur | |
Lloc web | Fitxa a catholic-hierarchy.org |
El Papa Innocenci XI (en llatí: Innocentius XI, 16 de maig de 1611[1] - 12 d'agost de 1689), nascut Benedetto Odescalchi, va ser el 240è Papa de l'Església catòlica des de 1676 fins a la seva mort. És conegut a Budapest com el " Salvador d'Hongria".[2]
Durant gran part del seu regnat va haver-hi tensió amb Lluís XIV de França. Conservador, va baixar impostos als Estats pontificis durant el seu pontificat i també va produir un excedent en el pressupost papal. A causa d'aquest excedent, repudiava l'excessiu nepotisme dins de l'Església. Innocenci XI va ser frugal en matèria de governar els Estats pontificis, des dels vestits fins a liderar una vida amb valors cristians. En ser escollit va aplicar els ensenyaments que havia rebut dels jesuïtes per reformar moral i administrativament la Cúria vaticana i reduir el dèficit econòmic que acumulava. Va abolir les sinecures i va impulsar una major simplicitat en la predicació, així com una major reverència en el culte, demanant-ho tant al clergat com als fidels.[3][4][5] Posteriorment va pressionar els països europeus perquè lluitessin contra els turcs, mentre mantenia relacions complicades amb els reis d'Anglaterra i França. Es va veure forçat a condemnar les tesis del quietisme.
Després d'una causa difícil per a la canonització, que començà en 1791, el que va causar una gran controvèrsia durant els anys i s'aturà en diverses ocasions, va ser beatificat sense oposició el 1956 pel Papa Pius XII.